El nàufrag feliç

El protagonista, que havia estat un escriptor d’èxit, és víctima d’un petit accident de trànsit sense transcendència, però, com que s’ha fet mal al canell, li recepten una temporada de repòs.

Desvagat per obligació, aprofita aquesta pausa per recordar com va conèixer per casualitat la Maria… quan ell era considerat el nou prodigi de les lletres catalanes, estava força pagat de si mateix i prou perdut a la vida.

S’adreça a la Maria com si la tingués al davant o li escrivís una carta. I així assistim a la narració d’una història d’amor que en la seva forma de manifestar-se proporciona una íntima felicitat a la parella protagonista precisament perquè no busca vaivens emotius sinó una convivència harmònica, encara que no exempta d’una imaginació viva que la fa ben singular.

És d’aquesta manera com un aparent nàufrag de la vida pot ser feliç perquè la felicitat no és un objectiu sinó un estat d’ànim mentre es viu en el moment present i mentre es recorden els dies de plenitud. Aquest és el valor de signe espiritual que sura a les pàgines d’El nàufrag feliç, una novel·la d’estructura perfecta escrita amb un estil tan sobri com lluminós, i amb aquell humor català tan britànic amb què Ramon Folch i Camarasa va escriure la seva frondosa novel·lística.

Una tendra història d’amor en la Barcelona dels anys cinquanta. Una petita joia oblidada que es llegeix amb un somriure als llavis.